dissabte, 9 d’octubre de 2010

Temps de Reforma (1a. Part)

Com d’altres esdeveniments importants de la història, la Reforma Luterana va tenir profundes arrels al passat que hem de conèixer per a comprendre millor aquest fet històric que va mostrar amb claredat l’acció salvadora de Déu amb la humanitat.
Durant l’Edat Mitjana l’Església va viure un temps d’obscuritat provocat pels seus propis líders. Com a exemple general podem esmentar que en tots els països hi havia prelats d’esperit mundà que descuidaven les seves obligacions i la disciplina de l’Església que es va tornar laxa. Amb freqüència, el comportament de bisbes, sacerdots i monjos provocava escàndol i descontent. A més a més, els governants de les diferents nacions a poc a poc començaven a demostrar que no estaven disposats a permetre que les recaptacions de l’Església al seu país s’enviessin a un Papa francès resident a França, per què inevitablement aquests diners, gastats a França, contribuirien a la prosperitat d’aquesta nació, que en molts casos representava l’enemic en guerres temporals.
Durant aquest període, la por al càstig que mereixien els pecats i el temor de perdre la salvació eterna van inquietar els homes. L’Església concedia indulgències, és a dir, perdons, a tots els qui realitzaven obres de caritat, peregrinatges o oracions o emprenien una creuada. Des del dogma sempre es va sostenir que la indulgència no tenia validesa per sí sola; havia d’estar acompanyada de la plegaria i la freqüència dels sagraments: confessió i comunió. Tot i això, cap a finals de l’Edat Mitjana, l’angustia espiritual es va accentuar L’Església va començar a acceptar almoines a canvi de les indulgències; però no les va assenyalar com a condició única i necessària per a aconseguir-les. No obstant això, en la seva desesperació, l’home va creure així, amb massa facilitat, que podia “comprar” la seva salvació futura.

És necessari tenir present que l’Església cristiana medieval era considerada com una institució indispensable, fundada per Jesús, per a guiar els fidels en qüestions de fe i, a través de l’administració dels set sagraments, els mitjans de la gràcia, salvar les ànimes de la condemna eterna. Els sagraments eren un mitjà indispensable per a la salvació i el clergat els administrava amb exclusivitat. Quan, als segles XII i XIII, els valdensos i abligensos van atacar el compartiment dels corromputs membres del clergat, es van veure obligats, per necessitat lògica, a negar el domini exclusiu dels mitjans de salvació per part de l’Església, per a poder descartar la dependència d’un sacerdot corromput.
Molts reformadors posteriors van arribar, impulsats per la mateixa lògica, a idèntiques conclusions. Durant la guerra dels cents anys, Joan Wycliffe (1320-1384), erudit d’Oxford i patriota anglès, va denunciar els mals de l’Església. Insistia en que l’Església havia de renunciar a tota autoritat temporal i afirmava que els anglesos no estaven obligats a pagar impostos al papat.
Va declarar que l’individu no depenia, per a la seva salvació, de la jerarquia eclesiàstica, sinó directament de Déu. Això el va portar a la conclusió que la Bíblia era la veritable guia cap a la fe, única i essencial. De conformitat amb aquestes creences, va traduir la Bíblia a l’anglès per a que el poble pogués llegir-la.
A Bohèmia va succeir una reacció religiós-patriótica similar. Joan Huss (1369-1415) havia estudiat els escrit de Wycliffe i va adoptar la major part de les seves concepcions religioses. En temps de Huss, els txecs van arribar a una forta consciència nacional. Els molestava la dominació alemanya i era inevitable que el ressentiment es bolqués cap els bisbes-prínceps alemanys, que governaven extensos funds sota l’imperi. El gran Estat – Església, governat des d’Avinyó i Roma, apareixia cada cop més, als ulls dels txecs, com a una institució estrangera.
Huss va afavorir la formació d’una Església nacional txeca, independent de Roma. Quan es van oferir indulgències a Bohèmia per a recaptar diners per a una creuada contra Nàpols, alguns dels artesans de Praga van declarar que les indulgències eren una mentida. Van ser condemnats i executats. Huss va ser excomunicat i Praga va quedar sotmesa a un interdicte. El rei va obligar Huss a retirar-se a la Universitat; es va mantenir al retir fins a la convocatòria del Concili de Constança, dos anys més tard, el 1414. Huss i el seu company de jerarquia, Jerònim de Praga, van viatjar a Constança per a exposar els seus arguments davant el concili. Van ser condemnats i cremats a la foguera.


L’abús de les indulgències

El 1513 va ascendir al tron papal un membre de la famosa família dels Médicis de Florència, que va prendre el nom de Lleó X. Lleó era humanista, un estudiós de l’antiga literatura llatina i un mecenes de l’art i les lletres renaixentistes. La construcció de la gran església de San Pere, a Roma, projectada per Bramant i Miquel Àngel, fou una iniciativa que va acollir amb entusiasme. Amb l’objecte d’impulsar aquella obra, va decretar indulgències pels fidels que contribuïssin a la construcció de San Pere, per l’intermedi del qual quedarien alliberats de les penes merescudes pels seus pecats, a condició, per suposat, de que obtinguessin el perdó de la manera acostumada, a través del sagrament de la penitència.

L’arquebisbe de Maguncia, Albert, que pertanyia a la família dels Hohenzollern, va veure en aquesta campanya d’indulgències una oportunitat per a resoldre les seves dificultats financeres. Una mica abans, Albert havia acudit als banquers Fugger amb una interessant proposició.

Només hi havia set inspectors al Sacre Imperi Romà i l’arquebisbe de Maguncia era un d’ells. L’emperador Maximilià era vell i hi havia diversos prínceps poderosos que cobejaven el títol d’emperador. Albert va raonar que, en tals circumstàncies, s’oferien pròdigs suborns als electors i, amb això en ment, va procurar obtenir la designació a l’arquebisbat vacant.

Albert posseïa ja dos beneficis eclesiàstics. Però va pensar que com el Papa tenia necessitat de fons per a la construcció de la Catedral de Sant Pere, si ell podia anticipar amb un pagament en efectiu les annates o primícies del seu nou benefici, que tradicionalment es pagaven a Roma, no tindria dificultat en obtenir la designació. Va demanar els Fugger que li avancessin la suma necessària. La designació es va efectuar d’acord amb el planejat.

Però la salut de l’emperador era millor del que Albert calculava i el producte del seu nou benefici, menor. Els interessos del seu deute amb els Fugger s’acumulaven amb més rapidesa del que Albert podia pagar. En conseqüència, va entrevistar en Fugger un cop més i va proposar una bestreta similar a Roma, sobre el producte anticipat de la campanya d’indulgències, a condició que Albert estigués a càrrec d’ella. Esperava pagar els seus deutes amb el recaptat de la campanya d’indulgències. Això també es va desenvolupar d’acord amb els designis d’Albert.

Albert va emprar aleshores un predicador entusiasta i irresponsable, Joan Tetzel, per a que viatgés per Alemanya i persuadís els fidels a fi que es mostressin generosos en les seves donacions pel fons de la indulgència. L’èxit de la seva pròpia oratòria sembla haver extraviat Tetzel. Va començar a afirmar que el perdó era innecessari pels qui compressin indulgències i que fins i tot era possible comprar el perdó de pecats no comesos encara. Aquestes afirmacions van sobtar molts dels alemanys més intel·ligents. Luter va protestar davant el elector, Frederic de Sajonia, i davant el seu superior eclesiàstic a Alemanya, que era, per suposat. Albert mateix. Quan els fidels arribaven a confessar-se, es va negar a reconèixer les indulgències de Tetzel i, naturalment, això va provocar commoció.
Enmig d’aquest context tan pervers en tots els aspectes, però principalment al sentit espiritual, en el que es nota clarament que no hi havia temor de Déu i “el sagrat era donar als gossos” (Mateu 7:6); Déu en el seu gran amor cap a la humanitat, un cop més estava conduint-la per a que trobés “un recés de pau espiritual” i pogués viure en la Veritat que va provenir del seu tro.
És així que va preparar a un simple home com a missatger de la Veritat Divina, per a un món tan “fosc”.
L’instrument fou Martí Luter, que va néixer a Eisleben el 10 de novembre de 1483, descendent de camperols, fet en el que sempre va insistir. El seu pare, Hans Luter, va treballar a les mines de coure de Mansfeld. Va rebre una sòlida educació a Mansfeld, Magdeburg i Eisenach. El 1501, als 17 anys, va ingressar a la universitat d’Erfurt, on es va llicenciar el 1502 i es va doctorar el 1505. Després va voler estudiar Dret com el seu pare volia, però l’estiu de 1505 va abandonar de sobte els seus estudis, va vendre els seus llibres i va ingressar al monestir dels agustins d’Erfurt, decisió que va sorprendre els seus amics i va consternar els seus pares. Més tard ho va explicar recordant que per aleshores va tenir un encontre amb la mort que el va fer sentir la fugacitat de la vida. Al monestir va complir les regles imposades pel noviciat però no va trobar la pau de Déu que s’esperava. A la tardor de 1506 va professar com a monjo i un any després es va ordenar sacerdot.

Amb el propòsit d’estudiar teologia per a ocupar una càtedra en una de les moltes universitats alemanyes regides pels monjos, el seu amic i conseller Johann von Taupitz, vicari general dels agustins, li va assignar el 1508 un curs introductori de filosofia moral a la nova universitat de Wittenberg (fundada el 1502). El 1509 es va llicenciar en teologia i va tornar a Erfurt, on va impartir classes i va estudiar (1509-1511). El novembre de 1510 va visitar Roma en representació de set monestirs agustins i va complir els deures religiosos acostumats per a un visitant pietós, però la mundanalitat del clergat romà el va indignar. Al poc temps de reprendre els seus deures a Erfurt, el van enviar a Wittenberg per a estudiar el doctorat de teologia. El 1512 es va doctorar i va assumir la càtedra de teologia bíblica que va conservar fins a la seva mort.
Luter va ser un predicador, professor i administrador molt actiu. Els seus estudis del Nou Testament el van portar a descobrir la veritat bíblica, tan clarament revelada “El just per la fe viurà” (Romans 1:17), que els homes es salven no pels seus propis esforços o mèrits, sinó pel do de la gràcia de Déu.
Martí Luter va construir, a principis del segle XVI, un sòlid edifici teològic, basat en el que ell considerava l’essència de l’Evangeli i en contra de la tradició eclesiàstica. Per l’agustí alemany, partint de la premissa de que l’”Evangelium est promissio”, havia d’anteposar la confiança al temor i la fe a les obres.

Tres postulats van ser i són l’essència de tot l’ensenyament de l’Església Luterana:
- Sola Fe
- Sola Gràcia
- Sola Escriptura
Les seves noranta-cinc tesis fixades, el 1517, a la porta de l’església de la Universitat de Wittenberg, de la que era professor, van iniciar la ruptura doctrinal amb Roma a l’atacar amb vehemència els abusos econòmics comesos a la predicació de les indulgències i l’estafa espiritual que eren per les pobres ànimes ignorants i atribolades. Les dues obres publicades el 1520 De la captivitat babilònica de l’Església, a la que afirmava la supremacia de la fe, i De la llibertat cristiana, a la que mantenia que la llibertat interior del cristià neix de la fe –do de Déu-, complementades cinc anys després per El captiveri de la voluntat, a la que va formular la doctrina de la predestinació segons la qual Déu atorga o no la seva gràcia als homes, independentment de les seves obres, van delimitar els punts fonamentals de la doctrina clara i consoladora de la Bíblia -herètica segons Roma-, que faria reaccionar immediatament el papat, excomunicant-lo aquell mateix any de 1520 per la butlla “Exsurge Domine”, i a l’emperador, en aquell temps Carles V, condemnant-lo a penes reservades als heretges per la dieta de Worms de 1521.

Tant l’excomunió papal com la condemna imperial, cadascuna de per sí amb força suficient per enfonsar al més complet ostracisme a qualsevol sobre el qui recaiguessin tals fallades, es van tornar ineficaços davant la Divina Providència.
De la història podem aprendre que:
  • Ningú a la història que s’hagi confrontat a Déu va sortir triomfant
  • Tot aquell que es va entregar totalment a la gràcia de Déu va guanyar “guerres espirituals” tremendes i fou de benedicció per a la humanitat. No va tenir tresors a aquest món, però sí grans riqueses el van esperar al cel junt el Senyor (Mateu 6:19-21). Sense cap mena de dubte Martí Luter és un clar exemple d’això.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per deixar el teu comentari.