dimarts, 19 d’octubre de 2010

Temps de Reforma (2a. Part)

EL LUTERANISME A ALEMANYA

La veritat divina redescoberta pel monjo agustí: “El just per la fe viurà” va començar a ser predicada i com una mica de llevat a la massa, va començar a generar “vida abundant” en quantitats de cors que rebien tan bona nova que els treia del temor al goig de la salvació de Crist Jesús.
En un intent per frenar la marxa de les “revoltes”, l’emperador Carles V i els prínceps alemanys i eclesiàstics es van reunir el 1521 a la Dieta de Worms i van instar Luter a retractar-se. Aquest es va negar un cop més proclamant amb convicció que només si es demostrava amb les Sagrades Escriptures que estava equivocat, es retractaria. Va ser declarat fora de la llei. Durant gairebé un any va romandre amagat al castell de Wartburg, protegit pel Príncep elector de Sajonia, Frederic el Savi. Durant el temps que va romandre ocult i protegit sota el pseudònim del “Cavaller Jordi”, es va dedicar a traduir la Bíblia a l’alemany i a escriure petits tractats en els que exposava els seus aprenentatges a partir de l’estudi de la Bíblia. Tot i que les seves obres havien estat prohibides per edicte imperial, van ser distribuïdes en públic i es van convertir en poderosos instruments per a fer de les grans ciutats alemanyes centres del naixent moviment cristià luterà.

L’ensenyament pur de la Paraula de Déu va produir un moviment espiritual que es va estendre vertiginosament entre el poble, i quan Luter va abandonar el seu retir, va ser rebut a casa seva a Wittenberg com a un líder espiritual.
Alemanya s’havia dividit per motivacions religioses i econòmiques. Aquells que estaven més interessats en preservar l’ordre tradicional, com l’emperador, alguns prínceps i l’alt clergat, van recolzar l’Església catòlica. El luteranisme estava recolzat pels prínceps del nord d’Alemanya, el baix clergat, els comerciants i els sectors de la pagesia, els qui van aprofitar la situació com a una oportunitat per a obtenir una major independència tants de les esferes religioses com de les econòmiques. La guerra oberta entre les dues fraccions va esclatar el 1524 amb el començament de la Guerra dels Camperols. La guerra era en suma un intent per part d’aquests de millorar la seva mísera situació econòmica. Luter va desaprovar la utilització de les seves demandes de reforma per a justificar una revolta social i tot i que en un principi va procurar buscar una sortida pacífica al conflicte, ben d’hora es va tornar contra els camperols i en un escrit titulat Contra les hordes de camperols assassins i lladres, 1525, els va condemnar per recórrer a la violència; el que el va fer guanyar el recolzament de nombrosos nobles. Els camperols van ser derrotats el 1525. A la Dieta de Spira (1526) l’emperador va concedir que els estats reglamentessin al seu lliure albir, i només als seus dominis, la qüestió religiosa. Tres anys més tard, el 1529, la majoria catòlica va obtenir la revocació de l’acord, el que va fer que els luterans elevessin fins l’emperador la seva més enèrgica protesta. Des d’aleshores se’ls va començar a dir protestants, denominació que posteriorment es va estendre a tots els grups reformistes oposats al dirigisme de Roma.
El 1530 l’erudit alemany i religiós Felip Melanchthon va redactar una confessió de les doctrines luteranes apreheses de la Paraula de Déu, coneguda com la Confessió d’Augsburg. Aquesta Confessió es va establir com a fonament de la nova Església luterana i el seu credo. Amb posterioritat, es van produir una sèrie de guerres amb França i els turcs que van evitar que Carles V dirigís els seus exèrcits contra els luterans, però el 1546 l’emperador va quedar lliure de compromisos internacionals i aliant-se amb diversos prínceps alemanys va declarar la guerra contra la Lliga d’Esmalcalda, una associació defensiva constituïda pels prínceps protestants. Les forces catòliques van tenir èxit al principi, derrotant els protestants a Mühlberg. No obstant, més tard, Carles V va ser obligat a firmar la pau. La guerra civil religiosa va acabar amb la Pau d’Augsburg el 1555. Aquesta declarava que els governadors dels Estats germànics podrien escollir entre el catolicisme i el luteranisme com a religió del seu territori, a la que s’haurien d’adscriure tots els seus súbdits. El luteranisme, per aleshores, la religió de vora la meitat de la població alemanya, va aconseguir al final el reconeixement oficial i així l’antic concepte d’una comunitat cristiana unida al terreny religiós a Europa occidental sota la suprema autoritat del Papa fou desbancat.
Des de dos anys abans que Luter comencés obertament la seva exposició de la Paraula de Déu, havia començat ja una Reforma independent a Suïssa, sota la direcció de Zwinglio. Aquest moviment no estava en complet acord amb el que anava dirigit per Luter, per tenir algunes diferències doctrinals, i per això els prínceps interessats van organitzar la conferència de Marburg entre Luter i Zwinglio, com a principals, juntament amb alguns dels seus partidaris. La qüestió principal es referia a la doctrina de la presència real del Cos i la Sang de Crist al Sant Sopar que confessava Luter. Segons aquesta doctrina tot el que participa del sagrament rep pa-cos i vi-sang de Crist. Zwinglio no va voler acceptar aquesta doctrina, sota cap concepte, i assegurava que el Sant Sopar no era més que un dinar simbòlic i recordatori del sacrifici de Crist. Així, tots els esforços dels prínceps per a assegurar una unitat confessional entre els partidaris de la Reforma, van fracassar, però els protestants no van deixar de lluitar pels seus drets, junta i separadament. L’any 1546 va morir Luter. Els últims anys de la seva vida havien estat de cures i amargures, però la seva mort va ser la d’un cristià que com Pau, havia lluitat la bona lluita, havia guardat la fe i esperava el guardó que el Senyor, el just jutge, li donaria en aquell dia. 
Cap a una expressió de la fe luterana: La Fórmula de la Concòrdia

Quan Felip Melanchthon, el col·laborador de Luter, va anunciar la mort del gran Reformador amb aquestes paraules: “Immensa tristor! Se n’ha anat el genet i el carro d’Israel”, no va podia pronunciar paraules més exactes, però tampoc podia preveure la rapidesa amb que es presentarien els atacs. Políticament, els prínceps luterans, els seus territoris i ciutats jeien derrotats per les forces combinades de l’emperador Carles V i del papa Pau III a la breu guerra d’Esmalcalda (1547). Teològicament, la mort de Luter fou el punt de partida de divisions dins l’església luterana que amenaçaven destruir-la per complet.

El Interin d’Augsburg (1548) contenia les condicions que foren imposades als territoris luterans i que aquests per força van haver d’acceptar. Amb excepció de concessions, el papa i l’emperador van imposar el seu romanisme als luterans. Va ser, es podria dir, la completa extirpació de l’article central de la Reforma: la justificació per la gràcia per mitjà de la fe sola. Una píndola molt amarga pels luterans fou el fet que Joan Agrícola, en un temps associat a Luter, va exercir el paper principal a la capitulació davant els romanistes.

Melanchthon era el líder natural a qui podien acudir els luterans que havien sobreviscut. Però Melanchthon no estava equipat personal i emocionalment per tal càrrec. Ell també va sucumbir a la pressió al escriure un document d’arranjament substitutiu que portava el nom d’”Interin de Leipzig”, a finals de 1548. Era una mica millor que el primer en quant a les concessions que el luteranisme feia al romanisme. Com a resultat, la ja bastant esquinçada església estava passant per un terrible disturbi intern. Necessitava desesperadament un líder que ocupés el lloc de Luter. Maries Flacius va emergir al principi com el més gran rival de Melanchthon i l’actitud remisa d’aquest. Mentrestant, la situació política va millorar de sobte per què el duc Maurici de Sajonia, abans traïdor a la causa luterana, inesperadament es va tornar en contra de les forces de Carles V i del Papa i els va infligir una derrota decisiva. Això va tenir per resultat el Tractat de Passau (1552), que va donar els luterans estat legal o personeria jurídica i el dret de professar i exercir la seva fe sense cap limitació.

Tot i així, per aquest temps l’església luterana mateixa s’estava dividint a causa de diferències teològiques. La més aguda controvèrsia va esclatar entre els “felipistes” i els “luterans purs” o genuïns, dirigits pel fogós Flacius. Hi havia d’altres protagonistes, i d’altres controvèrsies. Amb el temps va sorgir un grup sòlid de teòlegs lleials que posseïen el sentir i el cor de Luter; foren tals com Martí Chemnitz i Jacob Andreae. També mereixen menció els laics que sentien profunda preocupació davant les conteses dels teòlegs, i que per fi van decidir posar tot quant estigués de part seva per a arribar a una solució genuïnament luterana de la lluita interna. El líder més destacat entre els laics fou el príncep August de Sajonia. Aquells teòlegs i laics desitjaven pau, pau genuïna, sense renunciar de cap manera a la doctrina pura.

Durant aquell període turbulent de trenta anys van fracassar un bon nombre de proposicions tendents a la reconciliació. Líders com Melanchthon i Flacius amb el temps van ser eclipsats per homes d’una nova generació. Martí Chemnitz va néixer el 1522. Va estudiar a Wittenberg, però es va especialitzar majorment en matemàtiques i idiomes, i per això no va tenir gaire contacte amb Luter. Les seves qualitats com a teòleg excel·lent van sortir a la llum més tard, majorment com a resultat del seu propi estudi assidu de la Sagrada Escriptura en els idiomes originals, hebreu i grec, i de tots els escrits de Luter. Jacob Andreae era propi de Wurtemberg i era sis anys menor que Chemnitz. Fou deixeble de Joan Brenz, un dels col·legues més íntims de Luter a la obra de la Reforma.

Els famosos “Sis Sermons” d’Andreae de 1572, que tractaven dels problemes que dividien els luterans, van servir de catalitzador. Dins d’un breu temps l’estil propi de sermons va ser substituït per un document en que les tesis i les antítesis van aparèixer en estil i llenguatge ben clars i lliures d’ambigüitats. Aquest document va passar per diversos estudis successius fins adquirir formació definitiva, i així fou signat per sis teòlegs, especialment seleccionats, el 29 de maig de 1577, al Claustre de Bergen, prop de Magdeburg. Els teòlegs que es van unir a Chemnitz i a Andreae foren David Chytraeus, Cristòbal Koerner, Nicolau Selnecker i Andreas Músculo. Aquell mateix dia van adoptar i van firmar l’Epítome, és a dir, una versió més breu, escrita per Andreae. Era la intenció que fos la versió dels laics. La dividida església luterana va sobreviure gràcies a aquest document.

L’Església Luterana ocupa un lloc singular al món per què recalca la doctrina de la justificació per la fe. Com a sostenidora de la doctrina pura al món cristià, té el sagrat deure, sota la direcció divina, de romandre fidel a aquesta doctrina, no sigui que l’Evangeli mateix es perdi i la teologia torni a les tenebres de la justícia per les obres i les religions naturals.

Realment històriques són les paraules amb que els confessors de 1577 van començar la seva declaració de fe: “Creiem, ensenyem i confessem que la única regla i norma segons la qual han de valorar-se i jutjar-se totes les doctrines juntament amb els qui les ensenyen, és exclusivament l’Escriptura profètica i apostòlica de l’Antic i el Nou Testament... D’altres escrits de teòlegs antics i moderns, sigui quin sigui el nom que porten, no han de considerar-se iguals a la Sagrada Escriptura...”

A la seva vegada, van citar els tres credos ecumènics, la Confessió Augsburg, l’Apologia de la Confessió, el Catecisme Menor i el Major de Luter als quals van anomenar “la Bíblia dels laics”, i els articles d’Esmalcalda de 1537, i aleshores van declarar:

“A aquesta guia, com queda dit, han d’ajustar-se totes les doctrines, i el que no estigui en conformitat amb elles, ha de rebutjar-se i condemnar-se com a contrari a la declaració unànime de la nostra fe... Així neix la Fórmula de la Concòrdia, exposició clara de l’ensenyament de la Sagrada Escriptura que l’Església Luterana confessa i ensenya.

La Sagrada Escriptura només roman com l’únic jutge, regla i norma segons la qual, com a única pedra de toc, han de ser discernides i jutjades totes les doctrines, per a determinar si són bones o dolentes, veritables o falses...

Aquí tenim el clar fonament de la seva fe, la norma per la qual podien articular i defensar la seva pròpia postura. Tal unitat a la fe, segons el seu parer, no és una cosa modelada pels homes, sinó donat per Déu; i per haver estat donat per Déu, ha de ser testificat i articulat davant el món, per amor a l’Evangeli”.

+++ Fí +++

Traducció al català: Alexandra Rojas

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per deixar el teu comentari.